dimecres, 3 d’abril de 2013

mirant la Mila


De moment, la Mila, encarada cap al centre d'aquella esplanada, no veié més que una estesa de pedregoler sembrat de les invariables mates de garrigues, estepes i romanins...

Víctor Català: Solitud
 
 
 

4 comentaris:

iruna ha dit...

quan he arribat a les "mates" he pensat en "matemàtiques"... matemàtiques de garrigues, d'estepes i de romanins.

miquel ha dit...

Només et faltava començar a comptar-les :-)

Carme ha dit...

Jo he vist, així sense pensar...

Flames de pedra
escalfant la muntanya,
cor de la Mila

miquel ha dit...

Ben vist. Les flames és un dels elements més significatius de la imatge... i el cor de la Mila ben segur que necessitava escalf.